Fa temps que observem amb certa preocupació com, enmig d’un consumisme que ens promet la felicitat immediata, la imaginació, la facultat més creativa que tenim, ha perdut la llibertat de crear i, en bona part, la capacitat de relacionar-se poèticament amb el món natural. 

En aquest context, potser val la pena plantejar-nos si té sentit preservar una tradició tan arrelada com fer cagar el Tió, si això es redueix a un acte purament consumista. Especialment si aquest acte reforcés idees com que no tots els tions tenen el mateix “poder adquisitiu” o que d’un tronc aparentment mort en poden sorgir aparells electrònics d’última generació.

Fer cagar el Tió -antigament un tronc seleccionat i preparat per l’avi de la casa- seguia un procés establert on se l’alimentava, se’l protegia del fred i, fins i tot, en alguns llocs, se’l perfumava mullant-lo amb vi blanc, per després, a base de garrotades, obtenir-ne caramels i altres llaminadures. Tot plegat amb la finalitat de despertar a la natura de la seva letargia, anticipant simbòlicament petits regals als menuts de la casa. 

Aquest ritual convidava les nenes i els nens a establir una relació més profunda i màgica amb les coses, una relació que necessitava un temps més pausat i una intenció que no es basés només en el rendiment. Aquest tipus de connexió, avui dia, resulta més difícil per a les criatures, que estan acostumades a la hiperactivitat i al constant bombardeig d’imatges que saturen els seus sentits. La rapidesa amb què processa la nostra ment les múltiples imatges que rep sovint desplaça altres experiències més lentes i subtils, com la del tacte, que ens connecta amb el món d’una manera més reflexiva i sensorial.

Defensar les bondats de mantenir antics rituals com el del Tió de Nadal no és només un acte nostàlgic o una reivindicació ideològica de la tradició. Es tracta d’una cosa molt més rellevant: La intenció és despertar la imaginació infantil d’un món oníric creat per les tecnologies que, com una habitació sense finestres, aquest entorn virtual, tot i la seva aparent màgia, pot acabar sent limitador.

Potser sembla una afirmació contundent, però una societat que exclou la imaginació de l’educació, considerant-la poc valuosa, corre el risc de limitar el pensament crític i creatiu. Com deia Hannah Arendt, “el totalitarisme sempre va precedit del segrest de la imaginació moral”. Si volem garantir la futura pervivència de la llibertat, la democràcia, l’ètica i l’educació crítica, hem de ser conscients que la primera actuació, la més urgent, ha de consistir a salvar la imaginació.  

Tan de bo que aquest Nadal, quan els nostres nens i nenes, emocionats davant del Tió, aixequin nerviosos la manta que el cobreix hi trobin el regal més valuós: el regal de la innocència. 

Les cendres dels antics tions cremats en les festes nadalenques abans eren escampades pels camps, els estables o dipositades damunt els llits de les cases com una manera de potenciar la fertilitat de la natura i dels éssers vius. I, de passada, cal recordar que el Tió, en la Catalunya antiga, també era l’excusa per homenatjar els més grans de la casa, presents o absents. No oblidem que les cendres de la seva experiència amaguen petites guspires d’esperança i saviesa, absolutament necessàries perquè el món tingui futur.   

Un cop cagat el Tió aquest Nadal no se m’acut una millor imatge per a les nenes i els nens que aquella que els connecta amb els éssers vius com una fèrtil pols d’estrelles, un recordatori que tots formem part d’un cosmos creatiu i ple de vida.